Una reverència infinita a Arnau Barios i a Gogol ...

Un home anodí i amb passat opac arriba a una ciutat de províncies, es mescla amb l'alta societat i aixeca reverències i admiracions gràcies a una aura màgica que sedueix tothom. L'home aprofita la seva ascendència sobre els rics provincians per enfilar estranys negocis amb alguns terratinents als quals visita a les seves finques en un recorregut quixotesc i espeleològic en què Gógol explora les coves de l'esperit rus amb un ingeni psicològic, rítmic, tònic, vocabulàric, morfosintàctic i virtuós (who could ask for anything more!) com només ho fan els poetes més grans. Això darrer ens obliga a consignar una reverència infinita per Arnau Barrios, que ha composat una traducció d'època que trasllada a la llengua catalana el monument rus de Gógol, és a dir: podem dir sense por a exagerar que després de Barios Ànimes mortes és una obra mestra en llengua catalana. 

Segurament ha ajudat un text genial d'un poeta totalment lliure i salvatgement inspirat. Gógol i Barios en ho diuen tot i ho diuen d'una manera que ens ho estan dient a nosaltres, per molt que vulguin despistar-nos amb una prosa sublim, per molt que no tinguem res a veure amb l'alta societat rusa. Aquesta és d'aquelles obres que s'inscriuren  l'Olimp de l'art i la preciosa edició de la Bernat Metge hi fa justícia. No volem acabar sense celebrar que, mentre érem dins Ànimes mortes, per mor de les  connexions amb els trets que hem recollit més amunt, hem sentit ben a prop el ja indicat Quixot i el seu ajudant, en Tristam Shandy, en  Bartelvy, L'ase d'or d'Apuleu, en Jeeves de PG Woodhouse, evidentment Flaubert, molts escenaris de La conxorxa dels enzes i, molt especialment, L'ermità, relat inclòs en Zadig o el destí, de Voltaire. 

D'acord amb la piràmide de Maslow i els principis de la teoria cel·lular podem viure sense llegir-la, però ens estarem perdent una de les grans obres de la humanitat.