Un testament vital… un cant a la vida.

“Aún no se lo he dicho a mi jardín” és un relat a mode de dietari dels darrers mesos de vida de l’escriptora i filòsofa Pia Pera. El títol del llibre copia el d’un poema d’Emily Dickinson en una declaració d’intencions per explicitar la relació que té l’autora entre l’activitat que més l’ha omplert els últims anys (la cura del seu jardí) i el moment vital en el que, de sobte, s’ha trobat (una malaltia incurable).
L’autora es despulla i mostra les seves debilitats, les seves pors i, sobretot, els seus dubtes. Tot a través de reflexions que en molts moments poden semblar d’una excessiva quotidianitat, però que tenen un rerefons de molta profunditat. El llibre és interessant en molts sentits; l’admiració de l’autora cap l’entorn natural, la bellesa de les descripcions de les plantes, la relació amb les amistats, les herències en forma de motxilla que porta del pare, la convivència obligada amb els cuidadors, la pèrdua d’autosuficiència, la mirada de judici cap a les eleccions o els sentiments del passat... són moltes les reflexions que es van donant al llarg del llibre i que hom pot sentir-s’hi més o menys interpel·lat.
En l’evolució imparable de la malaltia van apareixent, de manera intermitent i sense entrar en detalls, tot tipus de teràpies. En aquest sentit, remarcar com es va descobrint la desorientació que planteja l’autora davant la multitud de teràpies més o menys convencionals, alternatives i, deixeu-me que ho digui, autèntiques “estupideses” que, quan es tracta de jugar amb la vida d’una persona, caldria poder denunciar. Però de tot el que es mescla en aquestes reflexions el que més em commou és la sinceritat de l’autora provant de desemmascarar, sense èxit, la por a la mort: això converteix aquest relat, o almenys així m’ha arribat a mi, en un cant a la vida. Pia Pera és sincera i ens regala un testament vital que tant de bo fóssim capaços d’interioritzar.
Per acabar, voldria afegir que es tracta d’un llibre per llegir de manera reposada; de fet, segurament, el més encertat seria llegir-lo tal i com es va escriure, a mode de dietari.