Memòria d'una amnèsia. Perquè ho diran i no ho creuran ...

Voldria començar aquesta presentació fent uns comentaris sobre el títol del llibre del Toni Janer. Com tots sabeu es titula, MEMÒRIA D’UNA AMNÈSIA.

Com historiador sempre m’ha cridat l’atenció la paraula MEMÒRIA. La paraula  MEMORIA i la paraula RECORDAR estan molt relacionades. Una paraula va lligada amb l’altra. Recordar és el contrari d’OBLIDAR o PATIR AMNÈSIA.

Memòria és una paraula amb molta riquesa de significats. Per exemple, els cristians la utilitzam a l’eucaristia quan feim memorial de Jesús en el darrer sopar.

També fer memòria significa fer tornar al present allò que hi ha gravat a la ment.

Recordar també és una paraula força interessant. Disculpa, Antoni, que faci de lingüista i et llevi la feina. Sinó ho dic bé, ja em corregiràs. RECORDAR és una paraula que prové del llatí re (torna a) i cor-cordis (cor). Recordar, etimològicament, significa tornar a passar pel cor. Fer memòria. Els clàssics de l’Antiguitat creien que l’òrgan que regia la memòria era el cor, que allà s’hi guardava tot allò digne de ser arxivat. Però vaig aprendre quan m’explicaren el llibre el profeta bíblic Zacaries (Zacaries vol dir qui és RECORDAT PER DÉU) que cal diferenciar els dos tipus de records que hi ha. Un tipus de records són els que fan referència a recuperar coneixements prosaics dels passat. Per exemple, som capaç de recordar el telèfon del meu amic, puc recordar la data de naixement dels fills o puc recordar la fórmula del moviment rectilini uniforme. Són uns records que em parlen de simples dades fredes i objectives. Però la paraula RECORD TÉ un altre sentit, vol dir “ que recordant faig present en el meu cor coses que en mi tenen una significació profunda i valuosa, perquè el record d’aquestes coses influeix en mi”. Aquest recordar fa referència als moments significatius de la vida. Per tant, recordar aquests fets em construeix com a persona, em fa així com som. I el contrari, és a dir, oblidar coses, em pot fer mal i em pot fer esser una altra mena de persona. Que n’hi ha de records valuosos que guardam en el cor!!! Recordam paraules clau de la infantesa que ens va dir el pare o la mare, guardam en el cor imatges de la joventut que ens marcaren per sempre, tenim olors ficades en el recó més ombrívol del cor/dels records que ens remeten a dies fonamentals de la nostra vida, recordam carícies senzilles i llavors la pell encara s’estremeix.

Així com les persones tenim records que són significatius i que ens construeixen, les societats també disposen d’aquest mecanisme construït a partir de la memòria col·lectiva.

Dic tot això, perquè la repressió política de tota dictadura intenta construir records i construir oblits per  activar o desactivar el passat. La dictadura franquista va ser molt eficient en aquest sentit. Va aconseguir esborrar records i en va construir uns altres per així modelar el seu present i el seu futur. En aquell temps, el silenci i la impossibilitat de recordar persones i esdeveniments eren una obligació, de tal manera que recordar-les i homenatjar-les era fins i tot delictiu.

Aquest recordar nostre d’avui, el que ens presenta Antoni Janer en la seva MEMÒRIA D’UNA AMNÈSIA, no es refereix a cap mena de revengisme, no es tracta d’obrir ferides, no es tracta de voler odiar ningú, es tracta simplement de fer memòria, de fer present allò que per una societat ha de ser important, de dur al present els valors democràtics d’un passat que ha influït en tots nosaltres.

Però aquesta memòria no es pot fonamentar amb simples records, simples anècdotes, amb senzills apunts d’una memòria oral que pot tergiversar, ocultar o engrandir esdeveniments. La memòria que cal construir sobre la guerra civil, el franquisme i la transició s’ha de fonamentar en l’anàlisi històrica, amb eines pròpies de la ciència. Això és el que fa Antoni Janer. Combina coneixement provinent de l’acadèmia amb relats de persones que visqueren aquells moments.

A Inca s’ha fet una tasca semblant a la d’altres municipis mallorquins quant en aquests temes. Fins fa uns anys se’n parlava molt poc a Inca de la Guerra Civil i del Franquisme. Però l’any 2005 Antoni i Jaume Armengol publicaren el llibre La Repressió a Inca. Uns anys abans, el 2001, Baltasar Perelló i Pep Córcoles publicaren una biografia del batle Antoni Mateu i el mateix any l’ajuntament del PP i per unanimitat del tot el consistori proclamaren el batle Mateu com a fill il·lustre de la ciutat. A les jornades d’estudis locals d’Inca també s’han publicat estudis sobre aquesta època referits a l’economia d’aquell moment, sobre la repressió o sobre persones concretes com Llorenç Beltran es Barbó elaborats per Gabriel Pieras. Jo mateix vaig publicar un llibre sobre el diari i les cartes que va escriure Antoni Mateu mentre era a la presó entre juliol del 1936 i febrer del 1937. També he publicat una biografia sobre Marc Ferragut, un empresari inquer que va tenir una aportació destacada a la política de la II República i va ser sotmès a un consell de guerra l’any 1937.

A Inca la repressió franquista va ser capaç d’esborrar i destruir el ric moviment obrer de caràcter anarquista. Als anys 70 del segle XX, amb el retorn de la democràcia, ningú no va reivindicar la recuperació del passat anarquista d’entitats com La Justícia que abans de l’any 1936 havia dominat el panorama sindical inquera. També la guerra civil i el franquisme varen ferir de mort una burgesia republicana i progressista molt potent a Inca, una burgesia que va tenir certes quotes de poder en el primer terç del segle XX. De fet alguns empresaris, comerciants i professionals liberals inquers (Miquel Beltrán, Antoni Mateu, Marc Ferragut, Mateu Pujadas...) donaren suport a la II República, però amb la guerra civil foren detinguts, empresonats i en el cas d’Antoni Mateu va ser afusellat després d’un judici ple d’irregularitats. Aquesta burgesia inquera o va restar en silenci durant 50 anys o es va acabar acostant a les noves autoritats franquistes per por o per interès.

Però tornem al llibre d’Antoni Janer. A la introducció, el nostre protagonista d’avui ens explica perquè va començar a escriure a l’Ara Balears aquest reportatges que, reunits, formen Memòria d’una amnèsia. Ell ens diu literalment que és fill de l’amnèsia que continua amb la Transició i que a l’institut, la professora d’història, na Xesca Palou, els encarregà un treball sobre testimonis orals. Janer va recollir informació sobre els bombardejos republicans de boca d’una tia seva. D’aquí va passar als estudis universitaris, al periodisme i a conèixer l’any 2001 les atrocitats de la dictadura xilena. I l’any 2018 es va posar a escriure reportatges sobre la guerra civil.

Janer arriba a diverses conclusions. Una de les quals és que la transició no va crear cap comissió de la veritat sobre el franquisme. Molts tenim la impressió o una gran certesa que entre 1975 i 1981 no hi va haver un total canvi de règim sinó que en alguns sectors hi hagué un cert continuisme, no hi va haver una total deconstrucció del franquisme sinó que a Espanya es va instaurar una democràcia postfranquista, sense haver-hi una ruptura total amb la dictadura, ras i curt, li aplicaren una capa de pintura blanca al sistema, però el nucli, a l’interior de certes institucions, hi va romandre durant uns anys un cos i un esquelet franquista. De fet part de la ultradreta entre 1975 i 1981 es va ressituar i va agafar lloc en el nou règim democràtic. I entre els demòcrates es va arribar al consens que rompre amb el passat, per exemple rompre amb la monarquia i amb la bandera franquista i començar de nou suposava fer massa canvis, canvis massa radicals. De fet, la llei d’amnistia de 1977, com ens recorda Antoni Janer a la seva introducció, va ser votada a favor amb els vots de la majoria de forces polítiques incloses les esquerres, els partits bascs i els catalans. Més de 40 anys després de la Transició i de centenars de llibres d’història, Antoni Janer vol posar el seu gra d’arena en tot aquest discurs. A partir del recurs periodístic Janer popularitza unes històries que fins fa poques dècades estaven amagades o silenciades o quedaven reduïdes a cercles acadèmics i entre historiadors. Janer es posa com a objectiu que el silenci no sigui el relat predominant.

El llibre d’Antoni Janer ens demostra que la tasca dels historiadors i historiadores és fonamental per construir relats sobre la II República, la guerra civil i la postguerra. A partir d’aquests relats, llavors, els periodistes, els professors, els polítics poden popularitzar aquestes veritats demostrades des de la investigació. El relat de l’historiador es construeix a partir de fonts diverses, de fonts criticades i analitzades, a partir d’altres investigacions. Els historiadors elaboren els seus estudis a partir d’uns principis historiogràfics, a partir d’hipòtesis que es confirmen o es rebutgen. Els seus coneixements no són subjectius, fràgils i personals, sinó que volen esser sòlids i objectius. I a partir d’aquí es tasca dels periodistes donar-los a conèixer i popularitzar-los. I així ho fa Antoni Janer ja que la bibliografia que aporta al final del llibre referencia més de 100 obres dels principals historiadors en aquest camp.

Després de la lectura del llibre, vos volia fer cinc cèntims sobre allò que m’ha cridat més l’atenció:

1.     Què diu d’Inca? El llibre de Janer no està fet poble a poble, més bé és una història que posa les Balears com a protagonista. No obstant, sí que hi ha algun capítol en el qual hi apareix Inca de forma destacada. Per exemple, en el capítol dedicat al CE Constància o en el que es parla sobre el moviment anarquista. Inca era i és un municipi molt futboler i era un niu d’anarquistes fins a 1936. També hi ha algunes referències a Canuto Boloqui o al batle Antoni Mateu. A més, hi ha referències molt breus i indirectes a Inca com per exemple la del mestre de Campanet Jaume Canals que l’any 1936 exercia en el col·legi Beat Ramon Llull d’Inca i va ser assassinat a finals d’agost de 1936.

2.     Un tret del llibre és que passa amb molta facilitat de les anècdotes o fets quotidians als relats globals i generals. Per exemple en el capítol que es titula ELS PRESONERS DE LES PIPES, Janer comença dient “era l’any 1938. A l’estibada presó de Manacor hi havia dos presos comuns i una setantena de presos polítics, tots ells mallorquins. Per passar el temps alguns es dedicaven a fer treballs manuals d’artesania. Aviat també es posaren a fabricar pipes”. Aquesta és l’excusa i l’anècdota que utilitza Janer per acabar escrivint un reportatge sobre la mà d’obra esclava, la situació a les presons durant la guerra civil i les “tretes”.

3.     Tots els textos van acompanyats d’imatges molt clarificadores. El llibre, no ho he contat exactament, però pareix que disposa d’un centenar de fotografies. La fotografia és un document històric de primer ordre. Tots els llibres d’història del segle XX haurien d’anar acompanyats d’imatges importants referides als fets que s’estudien.

4.     L’edició del llibre és d’una molt bona qualitat. Voldria donar l’enhorabona als editors: MOLL NOVA EDITORIAL. M’ha agradat molt la portada del llibre. Té molta força, hi ha molt de contingut en una sola imatge. N’Aurora riu amb un posat alegre pensant en l’excursió que farà. Però la imatge està xapada. Un crui li romp el somriure. Tot i que la imatge està rompuda reconeixem n’Aurora. Tot i morta, segueix viva. La fotografia del teu altre llibre amb aquesta editorial, LA DESFETA DEL PARADÍS, també és molt impactant. En aquell llibre la imatge també estava molt carregada de significat. Es veia un avió concorde a les pistes de l’aeroport amb uns turistes que davallaven per l’escala i en primer pla es veia una parella de balladors vestits a l’ample.

5.     L’estil periodístic del llibre facilita la lectura. Veureu que cada capítol repeteix la mateixa estructura:

a.     Un títol

b.     Una entradeta d’unes 5 línies

c.     La data de publicació

d.     El cos de l’article, dividit en diversos apartats cada un dels quals té un títol molt breu.

e.     Un tema paral·lel al general remarcat dins un requadre gris.

f.      Una o dues imatges

I per acabar, voldria recordar-vos que els que som aquí avui som fills o nets de l’amnèsia que s’imposà. Es va perdre una part de la memòria. Va ser una amnèsia forçada, un silenci forçat. Com sempre, els vencedors imposen el relat i silencien els derrotats. La Transició no va ser prou valenta com per recobrar d’una forma institucionalitzada la memòria. Ara, amb les lleis de memòria històrica dels darrers anys, s’han recuperat alguns moments. Per exemple, aquí a Inca, des de fa 10 anys, l’ajuntament treballa de forma concreta i seriosa amb associacions memorialístiques, en la recuperació de figures del passat, en homenatges a les víctimes, en tenir cura dels seus familiars, en publicar llibres, editar documentals, obrir exposicions o col·laborar amb la llei de foses...

I amb llibres com el que avui presenta en Toni, que és mig inquer, es fan passes per despertar del somni de l’amnèsia i conèixer allò que varen viure els nostres padrins des de 1936 fins a la transició.

Gràcies, toni per aquest llibre tan complet que ens conta allò que va passar abans durant i després de la guerra civil perquè ho diran i no ho creuran.

MIQUEL PIERAS VILLALONGA

Inca, 3 de maig de 2025.